jueves, 5 de noviembre de 2015

HUÍ UNA AMB "MORALEJA"

Una història que vaig viure i sofrir en alguns dels seus moments en primeríssima línea i persona, i que espere no tornar a viure  perquè si no ja em retire d'este vici de la política per a sempre i d'una punyetera vegada, ja ho he intentat dues vegades però la cabra tira a la muntanya, ja sabeu.   

Que prenga bona nota a qui corresponga del missatge de fons d'un ex-polític amb molta "guerra" al llom i per tant molta experiència.


UNA HISTÒRIA VALENCIANA DE FANTASMES, per Carles Choví.

Capítol u:

No estic segur si va ser a finals de maig o a principis de juny. De lo que estic segur és de que era una nit de dilluns d'aquell llunyà 1991. El Consell Provincial d'Unió Valenciana sempre es reunia els dillunsos a la nit i aquell dilluns era especial.

En la gran sala de reunions ocupada quasi en un cinquanta per cent per una enorme taula amb forma d'escut watusi que presidia com sempre Vicent González Lizondo, es respirava eufòria. En les eleccions del 20 de maig havíem aconseguit 335 regidors (quasi res porta el diari i ve ple) però l'alegria no era completa.


A València Ciutat ens havia faltat molt poc per a quedar per davant del PP. Havíem tret més de huitanta mil vots, un 21,76% i huit regidors i Lizondo s'havia passat tota la campanya dient que davant d'un possible pacte per a desallotjar als socialistes del govern del Cap i Casal, l'alcalde seria qui més regidors tinguera. Clar està que les enquestes ens donaven a nosaltres eixa posició i aixina resultava relativament fàcil fer eixe tipus de promeses, però les enquestes (com quasi sempre) van fallar i davant dels nostres huit, Rita Barberá en va traure nou.

L'eufòria va abandonar el Consell Provincial d'Unió Valenciana d'aquell dilluns en quant es va abordar el pacte amb el PP per a l'Ajuntament de València. Jo vaig intervindre en aquell debat. Li vaig dir a Lizondo que al meu parer, si volia mantindre la seua paraula (això ja ens ho havia deixat clar des del principi, per la qual cosa les alternatives es reduïen considerablement) U.V. podia votar a Rita com a alcaldessa però no entrar en el govern. Li vaig expressar que teníem una oportunitat d'or per a exercir una oposició dura, aconseguir els nostres objectius programàtics i catapultar-nos en les següents eleccions.

Vaig rebre l'aprovació de molts dels consellers però Vicent va dir que allò era una quimera, que per a aconseguir els nostres objectius programàtics calia estar en el govern i que allò ens faria créixer. El pacte estava firmat molt abans en algun despatx del polígon Vara de Quart i la resta ja és història. En quatre anys vam perdre el cinquanta per cent dels regidors, en huit vam desaparéixer del consistori.

Capítol dos:

Era una vesprada de juny. En la Casa de la Cultura d'Almussafes es va reunir el Consell Polític d'Unió Valenciana per a analitzar els resultats de les eleccions autonòmiques. Corria l'any 1995.

El Consell Polític era un òrgan de deliberació al què pertanyien tots els càrrecs públics i orgànics del partit. La convocatòria d'este i no d'una assemblea no era casual. El Consell Polític no tenia capacitat de decisió i lo que se'ns va presentar allí va ser allò que es va conéixer més tard com el “Pacto del pollo”. Podíem debatre lo que volguérem però de prendre alguna decisió respecte d'això res de res.

També a Almussafes prenguí la paraula i també allí vaig mostrar la meua disconformitat. Vaig argumentar que ja teníem l'experiència del pacte amb el PP en l'Ajuntament de València. Havíem perdut quatre regidors i dos diputats. Vaig dir que havíem de mantindre'ns en l'oposició i negociar cada votació per a aconseguir que lo que figurava en el nostre programa electoral es convertira en realitats tangibles i vaig arrancar un estrepitós aplaudiment dels qui omplien aquell enorme saló. Lo que em va contestar Lizondo no se m'oblidarà en la vida “La sort que té Choví és que en Unió Valenciana ens volem tant que aplaudim a qualsevol”. Una volta més el pacte estava ja segellat per endavant i una volta més s'havia fet en un despatx fora de l'abast dels militants.

Calia estar en el govern, tocar poder i el vam tocar. La presidència de les Corts un parell de Conselleries, un Senador territorial... en quatre anys vam desaparéixer. Hui no som més que fantasmes.

Capítol tres:

S'està escrivint ara però amb distints protagonistes, perquè sempre hi haurà qui diga que és necessari estar on a ell li convé estar. Qui sap, igual a ells l'experiment els ix bé.

Epíleg:

Unió Valenciana no va desaparéixer, va ser absorbida, desballestada, adquirida per peces. Els que van propiciar aquells pactes, els que van posar tot el seu interés en ells, seguixen majoritàriament, encara hui, vivint de sous públics.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada