miércoles, 21 de octubre de 2015

TRES I EL DE LA GUITARRETA

Vos deixe altre acertat anàlisi de l'amic Choví, esta vegada sobre les restes de la batalla de València, i que jo he retitolat com podeu vore.


Senyes d’identitat


Carles ChovíCarles Choví
Un 1,1% és, segons l’última enquesta publicada, lo que queda de la Batalla de València. A poc més d’un valencià de cada cent li lleva la son això de les senyes d’identitat que tant ens va polaritzar durant eixa transició que ací estiràrem i estiràrem fins a fartar a la societat. Un 1,1% que cal repartir entre els dos bàndols de la contesa amb les seues respectives faccions i matisos. Lo que vénen a ser quatre gats i el de la guitarra.
¿Vol dir açò que ja no ens interessen els elements que ens identifiquen com a poble? Sincerament pense que no és el cas. Simplement hem deixat de percebre que estos estiguen en perill i tenim problemes més apressants en els que ficar la nostra preocupació. Tampoc vol dir que els problemes identitaris estiguen del tot resolts i sempre trobarem a algú disposat a atiar la seua dèbil flama. Poc més d’un de cada cent valencians continua en peu de guerra.
A voltes fa falta que les gelades xifres ens recorden en que estat es troba la nostra societat més enllà del nostre espai de comoditat (eixe rogle en què generalment ens tanquem amb els que compartixen mes o menys la nostra manera de vore el món) i lo que ens mostra és un poble que ha aplegat a una sèrie de consensos sobre que o que no és i de quina manera es mostra a la resta del món.
Clar que hi ha matisos i molts. Sense anar més lluny jo tinc la meua pròpia manera de sentir-me valencià. No tota bandera em val, la meua és la Reial Senyera, parle i escric en valencià del qual em preocupa més el seu futur que la seua procedència, el nom de la meua Pàtria és un substantiu (València) no un simple adjectiu, cante a viva veu l’himne oficial canviant la primera estrofa i alguna coseta més i per a mi, ser valencià és prou ser. Tots estos elements i molts altres de menor entitat configuren les meues senyes identitaries. En alguns d’ells coincidisc amb el meu veí Pau o amb la meua cunyada Emi encara que no exactament en els mateixos i amb ambdós mantinc divergències que no són les mateixes per als dos i aixina amb totes i cada una de les persones amb qui em relacione. La meua manera de sentir-me valencià no posa en perill la manera en què altres es senten i tampoc la seua amenaça la meua. Este és el moment en què ens trobem.
Només un 1,1% sent preocupació per les senyes d’identitat i aixina i tot hi ha partits que basen tota la seua estratègia electoral en este assumpte, esperant que la gent reaccione davant d’un perill que no percep per molt que s’encaboten a insistir en ell. No tornarem a viure un període com el que tinguérem en l’inici de la nostra democràcia llevat que tot el món es torne boig de repent.
De propina. Hi ha molt que rascar en el tema del finançament. El Consell vol fer d’ell (i no puc estar més d’acord) casus belli i s’ha arribat a parlar de promoure grans manifestacions, però només un 4,1% mostren preocupació per este tema. Farà falta molta pedagogia abans d’en refilar-ho tot per damunt de la parada.
Per Carles Choví

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada